L’Álvaro Reyes és un etòleg colombià que va venir a Barcelona per cursar els seus estudis universitaris i que actualment viu i treballa a Balaguer. El vaig conèixer mitjançant la Maylos, que me’n va parlar a la trobada que vam tenir i em va recomanar visitar-lo. Ja a la primera comunicació telefònica, em va impressionar pel seu discurs  ric, fluid i d’una gran coneixença del tema dels animals d’assistència terapèutica que ell mateix ensinistrava i educava per aquest fi.  Des de fa un temps col·labora amb intervencions assistides amb gossos i cavalls a La Coma un centre de Sidamon vinculat a ASPROS que atén  persones adultes amb  discapacitat intel·lectual, greus trastorns de conducta i malaltia mental.

El dia que ens vam conèixer personalment per compartir una estona de la seva feina i dels seus gossos, m’acompanyaven els pares, i abans d’entrar ens va fer una sèrie de recomanacions perquè tot anés bé, sense complicacions amb els animals, perquè n’hi havien vuit. La mare em preocupava, doncs els gossos sempre li han fet por  i no estava segur de la seva reacció.  Aquestes indicacions es resumien en mirada en línia recta, o bé cap a dalt, mai als ulls del gos; les mans deixades anar, mai creuades al pit en senyal de protecció, que l’animal no pensi que podem tenir quelcom ; i caminar tranquil·lament. El gos s’atansarà per olorar-nos i ja ens deixarà tranquils. Efectivament, en obrir la porta els vuit gossos que voltaven pel recinte es van apropar, però amb una conducta tal qual ens havia descrit i sense deixar de mirar L’Álvaro, que de seguida va començar la descripció de cadascun dels gossos i el seu treball amb ells. Ell és el cap de la rajada, el líder que tots reconeixen i estan atents a les seves indicacions, després hi ha tota una jerarquia dins la rajada segons les característiques de cada gos. El gos és un animal domèstic, però es que és l’únic que ho és veritablement, perquè s’han adaptat d’una forma increïble i depèn al 100% de nosaltres, és per això que no els hi podem donar connotacions humanes perquè no tenen les habilitats d’ auto- supervivència: no són capaços de caçar, de saber com es troben... simplement reaccionen per emocions que veuen en l’entorn.







































La trobada va durar quatre hores, però se’ns va fer molt curta, amb explicacions i definicions  molt precises per deixar clars tots els conceptes. Recolza les propostes de col·laboració amb joves en formació  per delimitar bé la feina de cada professional i evitar l’ intrusisme que es veu actualment. Cal desmitificar les virtuts de l’animal i les valoracions desproporcionades, hi ha una millora de la qualitat de vida dels usuaris i l’animal que intervé en la teràpia només és l’agent motivador, mai és el terapeuta, ni qui porta la sessió. És realment important  l’equip multidisciplinari de professionals format, en el cas de treballar amb gossos, per l’educador, o bé el psicòleg que porten la sessió, i el veterinari o l’etòleg que donaran les pautes a seguir amb l’animal, perquè estigui bé de salut i tingui un comportament adequat. No es pot fer teràpia si  l’animal no gaudeix d’una bona salut física i mental.

Per  ajudar-nos a entendre què és el que passa entre l’animal de teràpia assistida i el pacient ens va parlar de la teoria del cervell triú. Tenim el cervell dividit en dues parts: l’hemisferi dret i l’esquerra, connectats prop de la base per una complexa xarxa de fibres: el cos callós. Si fem un tall longitudinal del cervell es distingeixen tres divisions ben diferenciades (cervell triú) : el sistema reticular(capacitat visceral), sistema límbic (capacitat emocional) i el neocòrtex(capacitat intel·lectual). També tenim una mena de xarxa cerebral amb diferents rols: el sistema reticular o “cervell del rèptil” que controla les respostes instintives bàsiques i està associat a funcions biològiques (no aprèn, és instintiu i viu només el present). El sistema límbic o “cervell del mamífer” que és l’encarregat de la memòria, l’aprenentatge i les emocions ( relacions humanes, interaccions, afectes...) i el neocòrtex o “cervell humà” que està relacionat amb els processos intel·lectuals(reflexiona, visualitza, planifica i pot formular estratègies per aconseguir els objectius).

Als mamífers, l’estructura cerebral és molt similar, malgrat que la capacitat intel·lectual (neocòrtex) no està tan desenvolupada, per això els animals estan més limitats per planificar,  imaginar i orientar-se a llarg termini. La comparació del nostre cervell amb el dels mamífers de teràpia (gos, cavall i dofí) evidencia que aquests tenen un sistema límbic considerablement més gran que el nostre. És a dir, la seva capacitat emocional és superior a la humana, amb un gran potencial per a accedir i contactar amb nosaltres d’una manera íntima i profunda. A les activitats terapèutiques amb gossos es dóna una retroalimentació emocional entre l’animal i el pacient, en la que el gos agafa les emocions positives i negatives, és a dir el pacient agafa el bo i el gos el bo i el dolent. Per aquest motiu, després de les sessions de teràpia el gos acaba esgotat i pot tenir problemes de comportament  per acumulació d’estrès. Per evitar aquestes situacions, és fonamental ser un professional amb coneixements terapèutics i saber “llegir” l’animal i  tenir més d’un gos, per no “cremar-los”.



Quan li vaig plantejar l´ elecció d’un altre animal de teràpia em va fer la proposta de les aus rapinyaires perquè a les activitats terapèutiques que fa a La Coma és l’animal que s’adapta més bé al perfil d’usuari a qui s’adreça, concretament joves amb risc d’exclusió social, que reaccionen més bé a les seves indicacions quan observen amb admiració el que fa amb els animals, es guanya el seu respecte i l’Álvaro aconsegueix una millora del seu autocontrol i autoestima. De totes formes qualsevol animal potencialment es pot utilitzar per a teràpia, però sempre passant per un procés d’educació i d’ensinistrament. Serà el terapeuta qui determinarà si pot resultar beneficiós.

Així mateix va considerar interessant i necessària la col·laboració entre la medicina tradicional i les TAA, en alguns països com Suïssa i Alemanya és normal trobar gossos en els hospitals.
Em vaig  acomiadar de l’Álvaro emocionat i agraït pel temps dedicat en aquesta experiència tan enriquidora, interessant i reconfortant.